Des de fa un temps treballem des de casa, i molts ho seguirem fent després d’aquesta crisi. És un bon moment per preguntar-nos si els espais que fem servir de casa (viure?) i d’oficina (treballar?) funcionaven i funcionen; sembla que a casa, en un lloc o altre, millor o pitjor, hi hem trobat la manera de treballar.

El que no sabem encara és si podrem treballar a les oficines. Caldrà més espai per a poder mantenir la distància social? Caldrà la mateixa superfície, ara amb part de la plantilla treballant des de casa? Algunes empreses ja no necessitaran oficina? Els coworkings tenen més o menys sentit que abans?

Ens estem preguntant si la distinció binària que estableix la normativa entre el lloc per a treballar i el lloc per a viure té sentit; si es correspon o no amb la realitat econòmica, social i sanitària. Jo penso que ja no.

Fixem-nos en el preu excessiu de l’habitatge de lloguer, sobretot a les grans ciutats i l’aparició de milers de pisos mal pensats, desorientats i empetitits. Pensem ara en la gran flexibilitat que ofereixen la majoria d’edificis d’oficines o fins i tot edificis d’ús industrial o comercial, molts d’ells buits des d’abans de la pandèmia, i amb estructures de grans llums i espais diàfans.

Sabem que feta la llei feta la trampa; sempre hi ha hagut gent vivint en espais que, legalment, són oficines o locals. La majoria d’ajuntaments no ho persegueixen, i els portals immobiliaris estan plens d’oficines d’uns 60 m² amb cuina. A preu de vivenda i no pas d’oficina, això sí.

Viure en una oficina o local pot tenir alguns hàndicaps, com el fet de no poder empadronar-s’hi. S’ha de comprovar que les activitats que es duen a terme a la resta d’immobles de l’edifici en qüestió no representen un perill - sobretot si s’hi admeten usos industrials - .

Pel que fa a la llei, el millor sistema que hem trobat per destinar un trosset de sòl de la ciutat a un ús o a un altre, és el planejament urbanístic, el qual respon a criteris polítics, econòmics, socials i culturals (ecològics?).

Fa uns anys que tant els sociòlegs com algun economista i sobretot els mateixos fets, ens situen en un món ple d’incerteses i imprevisibilitat, cosa que no lliga gens bé amb la predeterminació de l’urbanisme i d’algunes arquitectures (predicció? visionari?)

Aquestes dues disciplines, per definició, han de servir per a fer més còmoda la vida a la ciutadania, i en aquest context líquid, sembla que s’ha d’aportar més flexibilitat i menys predeterminació a la ciutat; això és, a la normativa urbanística. (Lleis menys restrictives? Menys lleis?).

Falta però, sumar-hi la lentitud dels canvis legislatius. Així doncs, se m’acut que l'única manera viable de dotar de la flexibilitat necessària a la normativa urbanística durant les crisis és, -igual com fa l’Estat d’Alarma-, solapar-hi una normativa temporal que propiciï canvis d’ús, organització i forma, més adequats a les noves necessitats generades per situacions imprevisibles com la que vivim.

El planejament derivat (Plans Parcials, Especials, de Millora Urbana…) sembla el lloc adient per aquesta normativa de vocació líquida. Proposo millorar, matisar la normativa ara i no pas passar-nos anys pensant com donar-li la volta. Afegim mal·leabilitat, una capa d’humilitat a la llei urbanística. Que reflecteixi que és coneixedora de les seves limitacions.

Per posar un exemple: es podria fer una prova pilot al barri del Poblenou de Barcelona, on s’ha aplicat des de fa uns mesos una “Suspensió potestativa prèvia de llicències i tramitació de planejament a l'àmbit del 22@” per a establir “criteris de planejament per al desenvolupament d'un Poblenou amb un 22@ més inclusiu i sostenible”. Es tractaria de veure si es pot solucionar la falta d’habitatge de lloguer i l’excessiu estoc de superfície d’oficina. Com si es tractés d’una vacuna en fase de proves.

Donem-li a la llei la possibilitat d’adaptar-se, de permetre i d’impulsar els canvis que siguin necessaris en moments anòmals i xocants com el que provoca la Covid-19.

Quant al preu i la durada dels lloguers. S’hauria de garantir que aquest producte “oficina-habitate temporal” surt al mercat mitjançant lloguers a 5 o a 10 anys. En fer-ho, podria dinamitzar el mercat immobiliari, s’obririen noves oportunitats de negoci. En funció de la quantitat de superfície que sortís al mercat, podria abaixar el preu de l’habitatge de lloguer en algunes zones, acostant-lo a un preu assequible pel salari mitjà que tenim, mantenint-se alhora atractiu per al sector immobiliari - valorant la totalitat del nou moviment generat -.

El catalitzador d’aquest procés podria ser un concurs d’idees obert de disseny i implantació de solucions econòmiques i ràpides d’instal·lar (sobretot cuina i bany) a les oficines que alguns propietaris o promotors oferirien per a generar el model.

El paper de l’administració simplement seria el d'obrir joc, permetre. El dels Bancs, obrir crèdit.

Tot anirà bé si som proactius, si ens mantenim conscients i procurem cuidar-nos. S’han obert nous escenaris i hem de sortir a enfocar-los cap al bé comú.